I per què no?

Doncs aquesta vegada sí. Reconec que des d’aquests articles d’opinió he estat molt crític amb la nova directiva del Lleida Esportiu, però aquest cop ho han fet bé.

Em refereixo a la crida que ha fet el club per tal que aquest diumenge el Camp d’Esports registri una bona entrada per acompanyar l’equip en l’importantíssim partit que jugarem contra l’Atlètic Balears. Tots els socis disposem d’un parell d’entrades per poder portar afició al camp.

A més, dóna la coincidència que hi ha un quants factors que hi col·laboren:

1)      L’horari. Penso que jugar a les 12 del migdia és el millor horari possible per la 2aB. Sí que és cert que hem de competir amb un partit de primera divisió a la tele, però no és tan influent com els de diumenge a la tarde. Esperem que acompanyi una bona previsió de temps.

2)      Ens visita el líder, l’Atlètic Balears (o Atlético Baleares, no voldria pas que ningú s’enfadés per qüestions de nom). A més és un líder consolidat a 11 punts del segon classificat. Això fa que el partit ja ofereixi bones vibracions i bones sensacions a priori. No és el mateix jugar contra el líder de la categoria que contra el cuer. No ha de ser sinònim de bon partit, però si més no, té previst ser-ho.  A les files del Balears podem trobar clàssics del futbol com Antoñito (una perla del planter del Sevilla), Jesús Perera (el recordareu per ser pichichi de 2a A amb l’Albacete), l’exjugador del Nàstic David Sánchez o Bryan Angulo. Un al·licient més.

3)      I perquè nosaltres podem! Després dels dubtes inicials de l’equip, a aquestes alçades de temporada penso que ni el més optimista podia pensar que a hores d’ara estaríem a 2 punts del play-off. Venim d’aconseguir dos victòries consecutives importants, una de molt meritòria contra l’Huracán amb dos gols del balaguerí Genís Soldevila. Els jugadors estan treballant molt bé. Víctor Ibáñez es mereix la confiança que el públic (ni jo) no li va donar a començament de temporada. Jesús Imaz està en una forma magnífica. Asier s’està convertint en un killer que tan aviat està en una àrea defensant com en l’altra marcant gols. I una sorpresa ha estat el descobriment de Carlos Barreda, un txiquet de Binéfar que pot tenir futur al nostre equip.

No serem 5000 (que va!). Però siguem 3000… Que cada soci en porti 2 més, i la dona, i els crios. Intentem convèncer tots els pseudolleidatans que mai han trepitjat el Camp d’Esports i que aquesta setmana idolatraven la visita d’un tal Sandro Rosell que va vindre amb ínfules de virrei tractant-se com si fos un mr Marshall. Diguem-los-hi que aquí també fem futbol del bo, i des de fa molts anys.

Podem guanyar, ens podem posar en play-off i ens podem mantenir. I per què no? I si no, tampoc passa res. Gaudim del bon moment de l’equip. Que d’èpoques maldades ja en vindran, ja…

I per últim un record pel president Josep Banzo que durant uns mesos difícils va presidir el club quan estava a la Tercera Divisió l’any 1969. Va aconseguir rebaixar el deute del club de 5,4 milions a 2,3 milions de pessetes. Avui en dia tot un mèrit.

Ferran Montardit

Soci 420

I la joventut, què en pensarà de les directives del Lleida?

Doncs això mateix. Tot el jovent que és soci del Lleida i que té 20 o menys anys pensarà que per ser directiu d’un equip de futbol cal ser el més incompetent possible. El col·lectiu de directius de clubs de futbol que porten el nom de Lleida s’ha guanyat una imatge que rigui-se’n vostè del capità del Costa Concordia.

Suposo que algun soci octogenari deu quedar pel Camp d’Esports que recordi les èpoques del Sebastià Tàsies i l’Eduardo Estadella. Noms que han passat al patrimoni històrico-esportiu lleidatà com a fundadors i primers presidents del que ara anomenem Lleida Esportiu.

Els que ja tenen la seixantena recordaran els anys il·lustres de la terna formada per Laureà Torres, Antoni Teixidó i Ramon Vilaltella. Aquest últim el millor president de la historia segons el sempre experimentat col·lectiu sexagenari de lateral del Camp d’Esports. La veritat és que, vist el que s’ha vist darrerament, tampoc calen gaires mèrits per ser el millor president.

Els que tenim la trentena no vam viure l’era Vilaltella i per això encara podem recordar les juntes directives del Mario Duran i la de la primera etapa d’Antoni Gausí com a glorioses. I posaria la mà al foc per dir que tots els de la nostra generació triaríem al Mario com a millor president. Tot i això, el mandat Duran també va tenir algun punt negre com l’afer Boya, però quan ens va portar l’equip a 1a divisió ja li vam perdonar tot. A més l’etapa següent a la del Duran amb el Jaume Llauradó i el Josep Lluís González va ser de bojos… Cada cop que tinc una visió del Llauradó al Camp d’Esports m’agafa mal de panxa…

Però els que tenen pocs anys, què i qui recordaran? El Tatxo Benet, el Xavier Massana i la resta de parents endollats dins del club? El Nacho Rivadulla? El pobre del Miquel Pons que espero que algun dia ens expliqui que va passar amb el Massana? El vitalici i opac Josep Menchon? L’Annabel Junyent i la seva farsa de la venda del club? Els germans Esteve (encara no sé qui és el president jo, si l’Albert o el Jordi)?… és que hi ha un panorama de noms que fan asfarair!

Ja no dic que es facin les coses a la perfecció perquè per un tema estadístic ja sabem que és al 100% impossible. Només demano sentit comú i coherència. Quina imatge hem donat com a club els últims anys? I la que continuem donant ara? Calia gestionar l’afer Canario i Azparren d’una altra manera. No s’ha de jugar amb la professionalitat de la gent deixant-los sense cobrar. Rendiment esportiu apart, Canario no ha aportat el que s’esperava d’ell, però no és ètica ni moral la situació viscuda per aquests jugadors. Un club que acaba de néixer no es mereix tenir la propaganda feta per culpa d’aquesta incompetència.

Visca el Lleida!

Ferran Montardit

Soci 420

Carta als Reixos

Els jugadors del Lleida van fer una visita nadalenca a l'Arnau de Vilanova

Benvolguts reixos, aprofito que segur vostès llegeixen l’actualitat del Lleida, per fer-los arribar la meua carta. Ja sé que el nostre club no és pas exemple de bon comportament. Personatges com Xavier Massana, Tatxo Benet o Nacho Rivadulla fan que Iñaki Urdangarin o Félix Millet puguin ser vistos com germanetes dels pobres. Però espero que no ho tinguin en compte i continuïn llegint la meua carta.

Així Els socis sapiguem qui és el president. No sé vostès però jo tinc un embolic de Jordis i Alberts i no sé què hi fa cadascú.

• Ens portin un responsable de màrqueting amb ganes i una mica de cara i ulls. Una persona que aconsegueixi patrocinadors. Si no es pot aconseguir un de 120.000 € que aconsegueixi 100 de 1.200 €. Però que es mogui i vagi empresa per empresa. Allò que fan altres clubs esportius de la ciutat i que ho veiem com a normal, no?
• Portin una mica de txispeta a jugadors que suposo que la tenen, però que jo no els hi acabo de veure. O no la sé trobar. Jugadors que ens van vendre com a cracks i que han sortit més aviat catacrocks…
• Que Carlos Casquero o Jorge Jiménez no es lesionin cada 2 partits. I portin la recuperació pel Dani Pujol, que cada setmana tuiteja que ja està però no acaba d’estar bé del tot pel que es veu, el pobre.
• Que al juny el nostre club, es digui Lleida Esportiu, Unió Esportiva Lleida, Lleida 1939 o Lleida la Repera continuï i puguem gaudir del futbol… que tal i com estan les coses no ho veig gens de clar.
• A l’Álex Colorado. Així de simple, a veure si ens el poden portar cap aquí… que a l’Albacete tampoc el necessiten tant.
• Que torni el café de Nespresso al bar de lateral del Camp d’Esports. Ja no demano que abaixin el preu (1,5 € !!), però per aquest preu sí que almenys torni la qualitat.

Espero no haver-me passat gaire, però ja veuen que m’he portat bé i que amb la crisi no he demanat quartos, només bones intencions. Suposo que m’ho agrairan portant-me tot el que he demanat, no?. Gràcies per endavant. Si no m’ho porten l’any que ve hauré de confiar amb lo tronc.

Bon Nadal i bones Festesl!

Ferran Montardit

Soci 420

Això dels horaris no ho acabo d’entendre…

La setmana passada el nostre benvolgut Lleida Esportiu va jugar dos partits en un horari diguem-ne que estrany. Si més no, jo no l’acabo d’entendre. No sé si és que sóc molt clàssic i aquesta modernor d’horaris no m’acaba de fer el pes o és que no entenc els arguments d’aquests canvis que ens dóna la directiva.

El dimecres vam jugar un partit d’allò que li diuen la Copa Federación, es veu que és una competició mitjanament seriosa, una espècie de Copa del Rei per  a pobres. Es veu que a la directiva se li va acudir posar-lo a dos o tres quarts de set de la tarda al·legant que a tres quarts de nou jugava un equip d’una ciutat de Barcelona i que el devien fer per la tele. Resultat, 100 o 150 persones al camp. Jo no hi vaig anar, evidentment, i com jo una bona colla de socis que en aquelles hores tenim la sort (perquè avui en dia és una sort) d’ocupar un lloc de treball. Què esperaven? Que jugant a les set vindrien tots els seguidors d’aquell equip de Barcelona a veure el Lleida? No. L’únic que es va aconseguir és que molts aficionats del Lleida no poguéssim veure el partit del nostre equip. I els que som del Lleida ens és igual que a les nou a la tele facin el Barcelona o la Gimástica de Torrelavega, els que som del Lleida anirem al Camp d’Esports amb el nostre bocata de truita important-nos un rave el que facin altres equips. Tenim clara la geografia, i sabem quina és la nostra ciutat i el nostre equip de futbol.

I diumenge l’altra. Ara s’ha posat de moda al Camp d’Esports que els partits del diumenge es juguin a dos quarts de cinc. Homeeeeeeeeeeeeee… Estem en una cultura on el diumenge és dia de dinar familiar, de dinar a les tres de la tarda, de sobretaula llarga, de llegir diaris i de migdiades després de dinar… Res, que vaig arribar al camp amb el cafè de dinar i les postres encara al gargantxó. No veig que la iniciativa tingués molt èxit tampoc, si dimecres eren 4 gats, diumenge érem 6 gats. Sé que només és mitja hora de diferència, però les cinc ja és un horari diferent, que carai, és l’horari del futbol de tota la vida. Preferiria jugar els diumenges a les dotze del migdia, que dins dels horaris estrambòtics és el més “resultón”. No creieu?

P.D.: Al bar de lateral a la mitja part ja no quedava cafè, que era l’única beguda calenta que havia!!!

Això sí, visca el Lleida!

Ferran Montardit, soci 420.

El doctor Montañola, president per accident

L’altre dia ens va de deixar Josep Joan Montañola i Baiget, el doctor Montañola tal i com l’anomenava la moltíssima gent que el coneixia. DEP

Entre moltes altres tasques que va desenvolupar a la nostra ciutat, va tenir molta relació amb la històrica Unió Esportiva Lleida. I un cop de forma molt curiosa. Remuntem-nos a ara fa 40 anys. El Lleida acabava de pujar a Tercera Divisió després d’un fatídic i efímer pas per la Regional Preferent. En aquell temps era president Miquel Martínez Cabrera que va haver de deixar el càrrec la temporada 72-73. No hi havia gaire gent que volgués ser president del Lleida, eren temps difícils i d’ajustar pressupostos, així que Martínez Cabrera es va posar a buscar substitut i no va trobar ningú. En una reunió del club on hi eren present el mateix Martínez Cabrera, altres directius i el dr Montañola (aleshores metge del club), el doctor afirmà en conya “si no surt ningú, ja ho seré jo”. I així va ser com el dr Montañola es va convertir en president de la Unió Esportiva. a l’assemblea de socis no es va presentar cap candidatura i el metge havia de ser l’encarregat de guarir tots els mals del Lleida de l’època.

El doctor Montañola va ser president “sense posar ni un duro”, tal i com va dir ell. I amb molta voluntat i pocs diners (els sona aquesta situació i aquest discurs?) l’equip que entrenava Moreno Manzaneque primer i Manolo Bademunt després va quedar en tercer lloc, millorant la classificació de la temporada anterior. Equip en el qual jugaven dos dels mites històrics del Lleida, Manolo Buján i Paco Guzmán. La seua segona temporada va ser més traumàtica, amb una política de total austeritat va fitxar d’entrenador un desconegut Jordi Solsona, que va marxar a l’Hospitalet per culpa d’una crisi de resultats que va provocar la deserció de 1000 socis. Ni tant sols un partit amistós contra el Barça de Sotil, Rexach i Cruyff va solventar els problemes econòmics. Així que al bo del senyor Montañola li va tocar presentar la dimissió i el va substituir de forma interina Antoni Teixidó.

El dr Montañola era una persona d’alta sensibilitat lleidatana, i durant el seu curt mandat va donar les insígnies d’or del club a dos personatges emblemàtics del club, al massatgista Antoni Creus “Pacheco” i al cuidador de la gespa Josep Aurellano “Lo pagés”.

Moltes gràcies per la seua tasca al nostre Lleida i descansi en pau.

Ferran Montardit, soci 420.

Tornar a començar

Article d’opinió de Lluís Segura sobre el començament fulminant de temporada del Lleida Bàsquet

Si  al mes de juny algú ens hagués dit que el Lleida Basquetbol sortiria a competir a la lliga LEB, guanyaríem la Lliga Catalana, plantaríem cara al Barça i que a més després de set jornades ocuparia la quarta posició amb només una derrota, ens haguéssim fet un fart de riure. Eren molts anys plens de desenganys, problemes econòmics i una mala gestió que havia portat el club a les portes de la desaparició.

A finals de juliol però les portes de l’esperança es van tornar a obrir quan es va fer oficial que Edu Torres assumia la presidència executiva del club.  Torres és el “Guardiola”  del Lleida Bàsquet, en els moments difícils sempre apareix per intentar arreglar els problemes, ja ho va fer en les seves diferents etapes a la banqueta blava, i ara li tocava la missió més complicada: liderar el club des de els despatxos en un dels moments més complicats  de l’entitat.  Per dur a terme aquesta tasca  calia en primer terme tornar a engrescar a una afició cansada de decepcions i que necessitava motius per tornar a creure. El nou president tenia molt clar que el primer que havia de fer era rodejar-se d’un equip de professionals com són per exemple el gerent Francesc Perarnau, o el vicepresident Frederic Florensa.

La presentació del seu projecte a l’Hotel Comtes D’ Urgell va ser un èxit i per primer cop en molt temps es parlava d’un projecte a llarg termini, on el primer pas havia de ser involucrar com a més empreses millor en el projecte i a partir d’aquí, confeccionar una plantilla que tornés a omplir el Barris Nord. Fer la feina ben feta no és més difícil que fer-la malament i la nova junta ha demostrat que amb esforç i una bona planificació els resultats arriben. Per començar hem signat un suculent contracte amb San Miguel per cinc temporades, i estem a l’espera de signar un patrocinador principal, que serà el que lluirem a la samarreta. Hem creat un club de patrocinadors on hi ha un gran nombre d’empreses que col·laboren de diferents maneres amb l’entitat, ja sigui amb diners o amb els seus serveis. Avui mateix hem conegut que Opel Lleidamòbil apareixerà en els pantalons de l’equipació.

En l’apartat esportiu comptem amb un entrenador de primer nivell com és en Ricard Casas i una plantilla que combina veterania: Norris, Vázquez o Alzamora, i la joventut de: Rubio, Feliu o Simeón. A aquests noms cal afegir el gran rendiment que està oferint Charles Ramsdell que està sent l’home més inspirat en atac en aquest inici de temporada. El que si que tenen tots els jugadors en comú és el compromís i el treball que altres anys havíem trobat a faltar al parquet de Barris Nord.

Després de molts anys de travessia per el desert, fins i tot passant per la lliga EBA, hem recuperat la il·lusió, l’afició torna a tenir ganes d’anar a veure el seu equip, en definitiva hem tornat a començar.

La competència

Fa uns dies debatia amb un molt bon amic meu homònim de nom i de cognom il·lustre dins del basquetbol lleidatà (de fet és fill d’un dels homenots més importants del bàsquet a la nostra ciutat) sobre si es poden considerar els diferents clubs esportius de la ciutat com a competència o no. Ell em deia que “malament anem si tenim la idea que el Lleida Basquetbol el considerem competència del Lleida Esportiu”. Que vagi per davant que jo segueixo, tot el que el temps i la informació em permet, la dinàmica esportiva lleidatana. Intento estar al dia i informat sobre el Lleida Esportiu (per descomptat), el Lleida Basquetbol, el Llista, el Transcolías Pardinyes, el Sícoris, l’Associació Lleidatana d’Handbol, l’EFAC, el Balaguer, el Tàrrega, el Cadí la Seu, el Borges Grup Vall i així anar fent. Per cert, això del Llista d’enguany és de traca i mocador, que poques vegades es reconeix.

Bé, al que anava, la meua argumentació estava basada en una conversa de bar que vaig sentir ja fa unes setmanes. Ja se sap que als bars es concentra la saviesa popular. El fatídic dia que recordarem durant molts anys (com aquell 0-5 del Mataró) del Lleida-Hospi, vam anar a uns dels bars propers al Camp d’Esports a fer una canyeta amb el meu amic i company de seient al camp per a copsar l’opinió de l’aficionat. Hi havia un grup de 5 o 6 persones que sentíem xerrar. I la seua conclusió fou la següent “per veure el que hem vist, enguany em decideixo fer soci del bàsquet”, afirmació la qual va ser assentida per la totalitat del grup allà reunit.

És a dir, que teníem un grup de mitja dotzena de persones potencialment socis del Lleida Esportiu que finalment decideixen abonar-se al Lleida Basquetbol. Al cap i a la fi són uns clients que han decidit canviar d’empresa perquè a la que havien anat no els havia satisfet. I això, aquí i a la Xina Popular, es diu competència.

I escric tot això per enveja, siguem clars. Veig que al Barris Nord hi ha 3000 persones completament entregades i al Camp d’Esports, no ens enganyem, amb prou feines passem dels 2000. Sí, és cert, tenim  dos penyes que foten molt soroll i els socis de pedra picada, i prou. No enganxem afició.

Ara queda formular-se la pregunta, i per què? Per què tenim una directiva que no ven ni comunica? Per què el Bàsquet té un Edu Torres i un Ricard Cases que només per nom ja han creat il·lusió? Per què no sabem el futur del Lleida Esportiu no a anys vista sinó al final de temporada? Per què el Bàsquet ha creat un projecte amb bona vista futura? Per què es va vendre fum a començament de temporada d’entrada de diners, de patrocini de l’estadi i al final res de res? Per què el bàsquet ha pogut firmar un meravellós conveni amb San Miguel, empresa de la nostra ciutat que cap cap de màrqueting futbolístic ha pogut aconseguir?

I una última cosa, felicitats a Jaume Sobregrau pel golàs de diumenge passat. Si Sobregrau jugués en un equip que va de roig i blau i el nom del qual no em ve al cap, hagués estat el gol més vist del cap de setmana als Telenotícies d’aquella cadena de televisió que es fa dir de Catalunya.

Visca el Lleida!

Ferran Montardit, soci 420.

Lluís Elcacho

M’he estat esperant a que acabés el partit entre l’Sporting Maonés i el Lleida per escriure aquest article. Més que res per si l’equip que ara entrena el bo del Lluís Elcacho ens fotia alguna barbaritat. Però com no ha estat així encara m’atreveixo a fer un article lloant una mica la seua figura. De fet diria que ens ha fet un favor, en aquest partit  hem descobert que el nostre porter potser tampoc és tan dolent com semblava.

Bé, el que volia dir és que, potser, el Lluís ha estat un jugador oblidat pels lleidatans. Si més no és la sensació que m’ha donat. Tant Miguel Rubio com Antoni Palau, companys seus de quinta, sempre els hem tingut més presents. Potser ha estat perquè tant el Rubio com el tractor de Torrefarrera van fer tota la seua carrera al nostre equip i l’Elcacho va passar 8 temporades al Real Oviedo.

Elcacho, Rubio i Palau va ser la penúltima gran fornada de jugadors lleidatans sorgits del nostre planter. A finals dels vuitanta, Elcacho era traspassat a l’Oviedo per uns pocs milions de pessetes (no m’atreveixo a donar la quantitat de memòria). És cert que, en un primer moment, no va sentar gaire bé als lleidatans aquell traspàs d’Elcacho a l’Oviedo. Segons es diu, va firmar sense el consentiment de la directiva presidida aleshores per Antoni Gausí, el qual tenia unes gestions molt avançades per traspassar-lo al Saragossa. Tot i això, l’afició lleidatana vam seguir contents el seu periple a l’Oviedo, ja que era un jugador força estimat.

Al Lluís el vam recuperar la temporada 94-95, juntament amb els fitxatges de Babunski, Michel Pineda i Salillas. Una temporada que va començar amb tot de luxe fent l’stage al temple dels pixapins, el Muntanyà, i acabant-la amb aquella fatídica promoció contra un altre Sporting i que servia d’adéu al gran Mané.

A Rubio i Palau se’ls va fer un partit homenatge contra el Saragossa l’any 1996, quan es van retirar. La casualitat feia que aquell any fos un any fatídic pel futbol lleidatà: l’únic jugador lleidatà que voltava per aquí, Héctor Besora fitxava pel Real Madrid i s’eliminava l’amateur de Preferent. Tot i que el vam arribar a tenir de 2n entrenador penso que Lluís Elcacho ha estat una mica maltractat per tots nosaltres. Molta sort Lluís!

Ferran Montardit

Soci 420

Llums i ombres del nou Lleida Esportiu

Lo nou Lleida ja fa un mes i mig que roda. Es digui Unió Esportiva Lleida, es digui Lleida 1939 o Lleida Esportiu, l’equip continua sent lo nostre Lleida. I el que és important, per bé o per mal, he notat que als bars es parla del nostre futbol. Així que benvingut sigui l’hereu lleidatà.

Hem començat la temporada amb unes curioses estadístiques contradictòries. Estem molt contents perquè tenim la millor davantera del grup 3 de la 2aB i al mateix temps estem preocupats perquè devem ser la pitjor defensa (o porteria) del grup 3 de la 2aB. Aquest sentiment cotradictori no només el tinc en els resulats sinó en altres detalls referents al club.
Llums:
1) Segurament la massa social del club sigui la mateixa de sempre (porto molts anys veient la mateixa gent al Camp d’Esports), però em sembla veure que l’afició està més implicada al club. El fet de tenir una nova penya com És un Sentiment o nous mitjans de divulgació del club via web o via twitter mostra la il·lusió de l’afició (i recalco, de l’afició) d’estar al costat del nou club ressuscitat.
2) L’Emili Vicente s’ha quedat i penso que és el millor entrenador que podem tenir. Treballador, que s’aixeca d’hora, i sense que li donin medalles del Parlament.
3) Hi ha dos personatges dins del club, com són el David Freixes i l’Oscar Sarramia, que s’estan fent un fart de pencar intentant moure l’àrea social del club. Cosa que, en aquesta ciutat, no és gens fàcil. Deu ser l’única ciutat del món on la gent és d’un equip de futbol que no és el del lloc on viu…
4) El Jesús Imaz ja s’ha convertit en la nova perla del planter lleidatà. Ha començat la temporada en un estat de forma incommensurable.

Però, ara bé…
1) La directiva o qui mani al club és un grup de gent bastant opac. Sabem que hi ha els germans Esteve (Jordi i Albert), però no es prodiguen gaire ni en presentacions ni en rodes de premsa. Estaria molt bé que donessin una mica més de visibilitat de cara al soci. Només coneixem els comunicats que deu fer l’Àlex Bonet… I qui és l’Albert Jové? És cert que l’Àlex viu a Madrid i l’altre viu a Vic? Què hi fa el Tatxo Benet a darrere un altre cop?
2) Què és el què va passar exactament amb Sisco Pujol? Perquè es va baixar tan aviat del vaixell? L’explicació “oficial” és que el projecte se li va fer “massa gran”, però…
3) Per què ningú ha explicat que va passar amb Xavier Gabernet? Per què tot el que se sap és només a través del jugador? Per què se’l va fer fora i després hem anat com a desesperats buscant un lateral dret?
4) Quin interès hi ha per fer jugar a Víctor Ibáñez a la porteria? Amb les actuacions que porta fent, no seria millor donar-li l’oportunitat al Sergi Palau que és de la casa? O potser a algú l’interessa fer jugar abans un fitxatge que un del planter?
5) El projecte del club no il·lusiona gens. Pel que em sembla i si tot va bé, és un projecte per passar-nos uns quants anys a 2a B. I això sí no petem. Perquè al futbol, el que mana són els quartos… i de quartos, en té aquesta directiva?
I sobretot, sobretot, sobretot… visca el Lleida. Això que no falto!

Ferran Montardit, soci 420.

Segueix-nos a internet

Al web de “Act Lleida” també estem presents en les xarxes socials, des d’allí informem dia a dia l’aficionat lleidatà sobre l’actualitat del Lleida Esportiu, especialment el twitter que s’actualitza constantment. Al facebook us deixem els links de les notícies i alhora podeu comentar cada nova entrada i dir-hi la vostra. Finalment en el nostre canal de Youtube, adjuntem els videos amb els gols dels partits i resum de  la jornada al nostre grup de la 2b: Forma part del nostre equip!

Facebook: ____________  Pàgina oficial d’Actualitat Lleida

Twitter: _____________ @Act_lleida

Youtube: ____________ Canal d’Actualitat Lleida