I per què no?

Doncs aquesta vegada sí. Reconec que des d’aquests articles d’opinió he estat molt crític amb la nova directiva del Lleida Esportiu, però aquest cop ho han fet bé.

Em refereixo a la crida que ha fet el club per tal que aquest diumenge el Camp d’Esports registri una bona entrada per acompanyar l’equip en l’importantíssim partit que jugarem contra l’Atlètic Balears. Tots els socis disposem d’un parell d’entrades per poder portar afició al camp.

A més, dóna la coincidència que hi ha un quants factors que hi col·laboren:

1)      L’horari. Penso que jugar a les 12 del migdia és el millor horari possible per la 2aB. Sí que és cert que hem de competir amb un partit de primera divisió a la tele, però no és tan influent com els de diumenge a la tarde. Esperem que acompanyi una bona previsió de temps.

2)      Ens visita el líder, l’Atlètic Balears (o Atlético Baleares, no voldria pas que ningú s’enfadés per qüestions de nom). A més és un líder consolidat a 11 punts del segon classificat. Això fa que el partit ja ofereixi bones vibracions i bones sensacions a priori. No és el mateix jugar contra el líder de la categoria que contra el cuer. No ha de ser sinònim de bon partit, però si més no, té previst ser-ho.  A les files del Balears podem trobar clàssics del futbol com Antoñito (una perla del planter del Sevilla), Jesús Perera (el recordareu per ser pichichi de 2a A amb l’Albacete), l’exjugador del Nàstic David Sánchez o Bryan Angulo. Un al·licient més.

3)      I perquè nosaltres podem! Després dels dubtes inicials de l’equip, a aquestes alçades de temporada penso que ni el més optimista podia pensar que a hores d’ara estaríem a 2 punts del play-off. Venim d’aconseguir dos victòries consecutives importants, una de molt meritòria contra l’Huracán amb dos gols del balaguerí Genís Soldevila. Els jugadors estan treballant molt bé. Víctor Ibáñez es mereix la confiança que el públic (ni jo) no li va donar a començament de temporada. Jesús Imaz està en una forma magnífica. Asier s’està convertint en un killer que tan aviat està en una àrea defensant com en l’altra marcant gols. I una sorpresa ha estat el descobriment de Carlos Barreda, un txiquet de Binéfar que pot tenir futur al nostre equip.

No serem 5000 (que va!). Però siguem 3000… Que cada soci en porti 2 més, i la dona, i els crios. Intentem convèncer tots els pseudolleidatans que mai han trepitjat el Camp d’Esports i que aquesta setmana idolatraven la visita d’un tal Sandro Rosell que va vindre amb ínfules de virrei tractant-se com si fos un mr Marshall. Diguem-los-hi que aquí també fem futbol del bo, i des de fa molts anys.

Podem guanyar, ens podem posar en play-off i ens podem mantenir. I per què no? I si no, tampoc passa res. Gaudim del bon moment de l’equip. Que d’èpoques maldades ja en vindran, ja…

I per últim un record pel president Josep Banzo que durant uns mesos difícils va presidir el club quan estava a la Tercera Divisió l’any 1969. Va aconseguir rebaixar el deute del club de 5,4 milions a 2,3 milions de pessetes. Avui en dia tot un mèrit.

Ferran Montardit

Soci 420

I la joventut, què en pensarà de les directives del Lleida?

Doncs això mateix. Tot el jovent que és soci del Lleida i que té 20 o menys anys pensarà que per ser directiu d’un equip de futbol cal ser el més incompetent possible. El col·lectiu de directius de clubs de futbol que porten el nom de Lleida s’ha guanyat una imatge que rigui-se’n vostè del capità del Costa Concordia.

Suposo que algun soci octogenari deu quedar pel Camp d’Esports que recordi les èpoques del Sebastià Tàsies i l’Eduardo Estadella. Noms que han passat al patrimoni històrico-esportiu lleidatà com a fundadors i primers presidents del que ara anomenem Lleida Esportiu.

Els que ja tenen la seixantena recordaran els anys il·lustres de la terna formada per Laureà Torres, Antoni Teixidó i Ramon Vilaltella. Aquest últim el millor president de la historia segons el sempre experimentat col·lectiu sexagenari de lateral del Camp d’Esports. La veritat és que, vist el que s’ha vist darrerament, tampoc calen gaires mèrits per ser el millor president.

Els que tenim la trentena no vam viure l’era Vilaltella i per això encara podem recordar les juntes directives del Mario Duran i la de la primera etapa d’Antoni Gausí com a glorioses. I posaria la mà al foc per dir que tots els de la nostra generació triaríem al Mario com a millor president. Tot i això, el mandat Duran també va tenir algun punt negre com l’afer Boya, però quan ens va portar l’equip a 1a divisió ja li vam perdonar tot. A més l’etapa següent a la del Duran amb el Jaume Llauradó i el Josep Lluís González va ser de bojos… Cada cop que tinc una visió del Llauradó al Camp d’Esports m’agafa mal de panxa…

Però els que tenen pocs anys, què i qui recordaran? El Tatxo Benet, el Xavier Massana i la resta de parents endollats dins del club? El Nacho Rivadulla? El pobre del Miquel Pons que espero que algun dia ens expliqui que va passar amb el Massana? El vitalici i opac Josep Menchon? L’Annabel Junyent i la seva farsa de la venda del club? Els germans Esteve (encara no sé qui és el president jo, si l’Albert o el Jordi)?… és que hi ha un panorama de noms que fan asfarair!

Ja no dic que es facin les coses a la perfecció perquè per un tema estadístic ja sabem que és al 100% impossible. Només demano sentit comú i coherència. Quina imatge hem donat com a club els últims anys? I la que continuem donant ara? Calia gestionar l’afer Canario i Azparren d’una altra manera. No s’ha de jugar amb la professionalitat de la gent deixant-los sense cobrar. Rendiment esportiu apart, Canario no ha aportat el que s’esperava d’ell, però no és ètica ni moral la situació viscuda per aquests jugadors. Un club que acaba de néixer no es mereix tenir la propaganda feta per culpa d’aquesta incompetència.

Visca el Lleida!

Ferran Montardit

Soci 420